El nen Omid s'esforça a posar les llavors de la magrana, un fruit molt afganès, en una batedora d'un altre segle. S'ajuda d'una llauna de suc sense tapa per assolir la mesura exacta, la que diferència un de bo d'un altre mediocre. Cada dia obre el lloc del carrer Shani Now, al cor de Kabul, a les vuit del matí i el tanca passades les nou. Davant d'ell es mou el trànsit infernal i els fums que es van quedant com a part del paisatge. Té 12 anys, els ulls grans i unes dents que se li van avançar a la resta del cos en això d'arribar a home. Assegura que va a l'escola quan el seu pare li dóna el relleu, però ja són les onze del matí i això, almenys avui, no hi ha succeït. En el seu carro de liquadora professional de sucs exposa plàtans, pomes, pastanagues i magranes. Els seus quatre fruits preferits, que en això de la misèria també funciona l'especialització. Cada got es paga a 40 afganis, una mica menys d'un dòlar, i declara que al dia fa una caixa de mil afganis, uns 30 dòlars. Omid és pobre, com la majoria dels nens d'aquesta ciutat plena de petites històries d'esperança. Quan se li pregunta què vol ser de major diu que no sap, encara no ha tingut temps per pensar-ho. Després de preparar dos sucs per a uns clients encorbatats, doncs aquí també es practica una mena de fast food carrer, com a Nova York, el nen corregeix la primera resposta: "M'agradaria ser metge". Treballa sis dies per setmana. Tanquen els divendres, el dia sant dels musulmans. Té sort perquè en molts dels oficis que poblen la ciutat descansar un dia és cosa de rics, o potser millor, de classe mitjana, que els rics lliuren dos. "Aquell dia em quedo moltes hores a casa, estic massa cansat. De vegades surto amb els meus amics i jugo una mica al futbol. M'agraden el Reial Madrid i el Barcelona i també m'agrada fer volar estels". Omid és el major de cinc germans i sobre les seves espatlles ja sent una mena de pes familiar que li fa encorbat cap endavant. Abans de començar la xerrada, quan el traductor li explicava de què volia parlar l'estranger, el nen liquadora de sucs va respondre amb un enigmàtic "No estic preparat". La capital afganesa està inundada de venedors de carrer, molts d'ells nens que s'escapen de les hores d'escola per guanyar uns afganis amb els d'ajudar a la família, que la fam té més forats i prioritats que la cultura. Però en aquestes coses de què posar davant en la vida, si menjar avui o preparar-se per menjar millor en un demà que mai arriba, nens com Omid donen voltes i voltes a la pobresa sense trobar una porta de sortida, una escapatòria, i són tants que al final és el país sencer, amb les seves guerres i tradicions, el que dóna voltes a un cavallets. Tots esperen que la màquina de la misèria s'aturi, deixi de girar, per baixar-se d'ella i córrer, però cap dels que donen voltes als sucs, a les armes, a les corrupcions és conscient que ningú excepte ells pot aturar el cavallets. El problema és l'interruptor. Esbrinar on està per apagar d'una vegada el dolor i ràbia que fabriquen la guerra.
RAMÓN LOBO Kabul 04/11/2009 El Pais
0.No oblideu de posar sempre imatges. Vigileu la presentació i l' ortografia.
1. De què parla l' article?
2. A quin país viu l' Omid?
3. Per què no pot anar a l' escola tan com voldria?
4. És sorprenent que el seu somni sigui el de ser metge?
5.Quina és la religió majoritària al seu pais?
6. Escriviu alguna pràctica pròpia d' aquesta religió?
7.Per què Kabul està plena de venedors de carrer?
8.Què vol dir que sobre les seves espatlles sent una mena de pes familiar?
9. Quin és el missatge més important que ens vol transmetre l' article?
11.Redacteu una pregunta amb la idea de que algú de la classe la respongui.
10. Amplieu el contingut del treball. Possibilitats:
- Algun mapa
-Comparació nivell de vida Afganistan / Espanya
-L' Omid té 12 anys: algun comentari sobre aquest fet.
-Etc.
